Guerra de trinxeres

La guerra de trinxeres o guerra de posicions és un tipus de guerra terrestre que utilitza línies ocupades que comprenen principalment trinxeres militars, en què les tropes estan ben protegides del foc d'armes petites de l'enemic i estan substancialment protegides de la artilleria. Va sorgir a partir d'una revolució a les armes de foc. La guerra de trinxeres s'associa típicament amb la Primera Guerra Mundial (1914-1918), quan la «cursa del mar» va expandir ràpidament l'ús de trinxeres al front occidental a partir de setembre de 1914.2 Altres conflictes destacables en què es van donar guerra de trinxeres van ser la guerra de Secessió (1861-1865), la guerra russojaponesa (1904-1905) o la guerra entre l'Iran i l'Iraq (1980-1988).

La guerra de posicions va proliferar quan una revolució en la potència de foc no va anar acompanyada per avenços similars en la mobilitat, cosa que va resultar en una forma de guerra extenuant en què el defensor tenia l'avantatge.3 En el front occidental el 1914- 1918, ambdós bàndols van construir elaborats sistemes de trinxeres, subterranis i refugis oposats entre si al llarg d'un front, protegits de l'assalt per filferro de pues. L'àrea entre línies de trinxeres oposades (coneguda com a «terra de ningú») estava totalment exposada al foc d'artilleria dels dos costats. Els atacs, fins i tot si tenien èxit, sovint van patir greus baixes.

El desenvolupament de la guerra blindada i les tàctiques d'armes combinades va permetre eludir i derrotar les línies estàtiques, cosa que en general va provocar el declivi de la guerra de posicions després de la Primera Guerra Mundial.

Després de la Primera Guerra Mundial, la guerra de trinxeres es va convertir en sinònim d'estancament, guerra de desgast, setges i atacs inútils en els conflictes.